Només en baixar, s'acostà un home que venia amb nosaltres dalt l'avió i ens va dir: Please, you know where goes this bus? Com Xavi era el que estava davant nostra li contestà: Ahh! Jo què sé, jo me'n vaig a Cardiff!
Natxo i jo intercanviarem una mirà de desconcert... A Xavi no li devíem de llevar l'ull de damunt, que si se'ns perdia ja no el trobàvem fijo, per tant decidirem explicar-li-ho: Mira Xavi, tenim una gran missió i tu per Gal·les vas més perdut que Belén Esteban per una biblioteca, per tant anem a fer una cosa... Nosaltres dos serem els caps pensants de l'expedició i tu seràs l'home acció, tu fes el que et diguem i ja està, ok? I aixina quedarem.
Quan finalment arribarem a la capital gal·lesa ens esperava altre Basco-Suecà, David, que està estudiant Erasmus allí i ens anava a servir de guia pels carrers de la ciutat.
No teníem temps que perdre, teníem que demostrar a tot el món de quina pasta estàvem fets, aixina que Natxo i jo tinguérem un pla digne de ments tan brillants i astutes com les nostres, de vegades ens sorprenem de com de llestos podem arribar a ser, era una idea enginyosa, perspicaç, raonada... en fi, una allau d'adjectius positius. Sols va haver un xicotet error que detonà el projecte que ens anava a coronar com a herois salvadors de l'economia valenciana.
Tot començà quan preguntarem a David, el més coneixedor del tema... escolta, en l'esport eixe del rugbi que alça tanta expectació ací, els jugadors són molt grans? Ens contestà: Metro i mig o per ahí. Als dos se'ns van il·luminar els ulls.
La idea era la següent... Sabíem que a l'estadi Millenium de Cardiff es jugava el partit de Gal·les vs Escòcia del VI Nacions de Rugbi. Era una oportunitat d'or, ja què, aquell partit anava a ser el centre d'atenció del món per uns moments. Centenars de milers de persones dels cinc continents anaven a estar cara la TV pendents d'aquell partit, a més de les 74.500 localitats de l'estadi que ja s'havien esgotat de feia temps. Era una oportunitat d'or per donar-nos a conèixer!
I ací és on entra en joc (valga la redundància) el nostre "home acció". Ho planificarem detalladament per Internet amb Xuso i Agustí i en poques hores ja teníem els "papelorios" falsificats necessaris que convertien a Xavi en jugador internacional de rugbi Gal·lés. Xavi quan anava a l'institut corria molt i era un requisit més que suficient per convertir-se en una estrella internacional del rugbi... Quan acabara el partit i els fans i la premsa se li tiraren damunt, confessaríem que érem Basco-Suecans i havíem anat allí a demostrar que figures que érem els valencians, per a que així s'enamoraren tots de la nostra gesta i vingueren a visitar la nostra terra.
Ens fregàvem les mans i decidirem convidar a David al partit. Ja estàvem a les grades esperant a que eixira dels vestidors Xavi i la resta dels jugadors quan decidirem contar-li la nostra argúcia. Què?? Maremeua, esteu locos? Quan vos vaig dir que els jugadors feien metro i mig me referia de muscle a muscle!!!
Natxo, David i Jordi, mirant el partit
Però ja no hi havia temps per a més, els aplaudiments de l'estadi rebien a les seleccions gal·leses i escoceses. Entre tots ells anava Xavi.
Els adjectius per definir els jugadors de rugbi podrien ser: gegants, musculosos, quadrats, musculosos, alts, forts, musculosos, forçuts, tanques, cruasans, esvelts, quadrats, musculosos... i entre tots ells anava el nostre amic Xavi, d'uns 50 kilos que entre aquelles bèsties encara se'l veia més xicotet. Natxo i jo en vore aquell panorama ens mossegarem en llavi de baix i ens assentarem a vore que passava.
L'espectacle que passà a continuació el vull ometre per respecte al nostre company. Només diré que excepte "plàcid i tranquil" al partit aquell se l'haguera pogut descriure de qualsevol altra forma. Més d'un xiquet va patir algun fort traumatisme per les grans dosis de violència que va vore.
Xavi a punt d'emportar-se la primera hòstia
Del partit ni ens n'adonarem del resultat. Després d'anar a l'hospital a arreplegar a Xavi, anàrem a la residència on estàvem allotjats i ens quedarem en la cuina en silenci, dessolats, devastats perquè per un error de càlcul no havíem pogut triomfar.
Però Xavi, entre les múltiples contusions s'armà de valor i en una inspiració se marcà un William Wallace en Braveheart i ens va dir: Podem haver perdut una guerra, però no hem perdut la batalla! Encara ens queden unes hores per demostrar a algú de quina pasta estem fets els Basco-Suecans... Si aconseguira ligar-me a una gal·lesa, encara que fora una, demostraria al món que estem ací disposats a donar guerra!
Natxo i jo ens vam témer que els colps que havia rebut eren més greus del que ens pensàvem, però Xavi ja s'havia encarat cara una xica que venia pel carrer per a captivar-la. I ací ve el moment què, possiblement haja arrancat més rises en els quatre dies que hem estat en Gal·les. De dins seua, va traure una mostra d'orgull, de dignitat, d'honra... i li va dir una frase en el seu millor anglés que tardarem molt de temps en oblidar: You aaare my bicycle girl !!!
Xiquets i xiquetes de tota València: Agafeu una manta per a estos dies de classe, esperem al menys, que Rita i Fabra puguen salvar la F1.
Gràcies
Jordi
i ens quedarem en la cuina en silenci, dessolats, devastats perquè per un error de càlcul no havíem pogut triomfar.
ResponEliminaEsta frase m'encanta!! Eixa tristor no la podré superar mai!!...jajajaja!!!